dijous, 27 de febrer del 2014

Martino





Sona el telèfon a casa del pares i l'agafe:

—Diga'm?

Contesta un vell a l'altra banda i iniciem una conversa impossible:

—Qui és?
—Em... sóc Martí.
—Martí? Martinet?
—Per qui pregunta, senyor?
—Sóc el tio Martino.

Silenci.

—Hola tio Martino.
—Com estàs fill?
—Bé, gràcies.
—I la iaia?
—Molt bé també.
—Em pensava que ja no quedaven martinos en la família perquè els havien matat en guerra els rojos.
—Jo no aní a la guerra, tio.
—Vull dir-te una cosa, Martinet: tu al meu costat no has de tindre por de res. Mentre jo estiga al teu costat a tu no et xiularà ningú a l'orella, encara que pese cent arroves i siga gran com una figuera. Això ho tens clar, 'itat?

Un altre silenci.

—Sí, tio. Gràcies.
—Dóna recuerdos. Adéu.

dilluns, 24 de febrer del 2014

La pizza i l'opinió

 


Ell: Com ho tens per a esta nit? El passiu diu que podria a partir de les deu.
Jo: Esta nit no puc. És impossible.

* * *

Diumenge vaig rebutjar un trio per un programa de televisió. La Sexta, en realitat tot el grup d'Atresmedia, feia dos setmanes que promocionava a tothora un documental sobre el colp d'estat del 23F realitzat per l'equip de Salvados i l'expectació, creada sobretot pel grup empresarial per al qual treballa la productora del programa, havia estat la conseqüència d'una campanya publicitària brutal.

Durant els dies previs a l'emissió, la cosa anà concretant-se i el que s'insinuà era que el programa donaria els detalls d'una conspiració per part de les forces vives polítiques de l'època per provocar un autocolp, no sabem bé si per frenar els comunistes, els nacionalistes perifèrics, els militars o denunciar la connivència entre Suárez i els extraterrestres.

El producte comptà amb la participació de polítics i periodistes de l'època per donar-li versemblança i als pocs minuts, tres en realitat, el plantejament general ja estava dibuixat: un grup de prohoms, reunits al Palace, havia decidit que calia organitzar un autocolp per evitar-ne un de veritat i en la conxorxa participaren la dreta i l'esquerra espanyoles, i les dretes basca i catalana. I, també, la casa reial.

A partir d'este punt la cosa entrà en el despropòsit: es contractà Garci com a director d'escena, Ónega com a redactor del discurs del rei... Als deu minuts aquells que teníem accés a les xarxes socials ja podíem confirmar que era un fals documental, un gènere que a partir d'ara es coneixerà com “una pallassada més de Jordi Évole”.

No entraré a valorar els detalls del programeta (això ho ha fet Guillermo López a LPD en un escrit d'urgència que subscric de la primera a l'última ratlla) sinó que em centraré en un punt molt concret: el paper d'Évole en este paripé.

Temporada rere temporada, Salvados s'havia convertit en una referència per a l'esquerra indignada per tractar temes amb els quals era fàcil indignar-se i que li van suposar reconeixement periodístic i popular (ningú sembla recordar aquells Salvados en els quals Évole passejava en cotxe amb el Yoyas) i que al País Valencià arribà al súmmum de l'adoració amb el programa dedicat a l'accident del metro de València o, més concretament, amb l'assetjament a Juan Cotino en la Fira de Vins del riu.

El resum de qualsevol Salvados és senzill: Évole entrevista pobre/bona persona i Évole entrevista ric/mala persona. I així anem fent. La setmana passada, per exemple, en el programa dedicat a la pobresa energètica Évole es presentava a un edifici d'una barriada de Madrid i ens ensenyava, literalment, com la gent enganxa la llum il·legalment perquè no pot pagar-la i després entrevistava el representant de la patronal de les elèctriques que es neguen a assumir la despesa de les famílies que no poden pagar-la perquè així ha decidit ell que cal fer-ho, tot i que el més lògic seria que ho assumira l'Estat.

Esta fórmula de camises a quadres i denúncia social lleugera ha funcionat durant molts diumenges, però ahir el senyor Évole volgué innovar i mostrar-nos a tota la resta de persones que els mitjans ens enganyen, que a Espanya hi ha censura i que es pot falsejar la història, coses sobre les quals la resta de persones no teníem ni puta idea. Calia, per tant, que Évole dirigira un fals documental, promocionat fins la nàusea i amb la complicitat de persones que, a priori, ens haurien de donar certa confiança, per explicar-nos allò que no sabíem.

El resultat del producte ha pogut agradar més o menys, però la conseqüència més immediata és que qui era considerat l'enfant terrible de la televisió espanyola s'ha evidenciat com un simple enfant gâté. O dit d'una altra forma: Jordi Évole torna a ser, senzillament, el Follonero.

Ah, i que jo m'he perdut un trio per res.






dijous, 20 de febrer del 2014

Un trio per Whatsapp




Ell: Ei, Martí, tinc un amic passiu que vol guerra a dos bandes.
Jo: Perdona?
Ell: A tu t'agraden els trios, no?
Jo: Quina classe de pregunta és eixa?
Ell: Espera i t'envie una foto seua.

(...)

Ell: FOTO.
Jo: Oh, no està gens malament. És prou guapo.
Ell: FOTO.
Jo: Hòstia puta.
Ell: Sí, és un poquet porc.

(...)

Ell: Envia'm una foto teua per a ell.
Jo: Crec que no.
Ell: Una del teu rabo, així es pot fer una idea.
Jo: Ni de conya: no em faig eixa classe de fotos i tampoc les envie.
Ell: Per què?
Jo: Perquè si algun dia sóc conseller segur que acaben publicades en Interviú.

(...)

Ell: Divendres et va bé? Podem quedar a ta casa?
Jo: M'ho hauria de mirar, no sé si tinc alguna cosa...
Ell: Va, que segur que ho passarem molt bé.
Jo: Mira, crec que esta conversa se me n'ha anat de les mans, perquè no sé qui eres.
Ell: Com?
Jo: Que no tinc el teu número guardat en l'agenda del mòbil i no sé amb qui estic parlant.

Em preocupa moltíssim que la compra de Whatsapp per part de Facebook afecte la meua intimitat.


dimarts, 18 de febrer del 2014

Si la vida et dóna llimes...



Este últim cap de setmana m'ha tocat passar dos voltes pel mateix pub, l'ADN de València. Este local, un dels pocs que ha sobreviscut, de moment, al tancament inevitable d'allò que es coneix com “locals d'ambient” ha estat un infern: divendres hi havia una festa lesbiànica i dissabte em vaig deixar caure una estona amb dos amics gais amb els quals havia eixit a sopar.

L'ADN és com la resta de locals gais de València (i del món occidental): una puta merda. La música és infame, l'espai podria ser perfectament un garatge (o un estable), la beguda es destil·la a una banyera (de fet, este local és l'únic on he vist que podies demanar alcohol de la marca del supermercat Dia%) i el personal contractat segur que implica bonificacions fiscals. Però, com deia, este cap de setmana m'ha tocat anar dos voltes.

Divendres no em vaig donar compte de res, però dissabte anava molt més sobri i en entrar vaig ser jo qui va demanar al cambrer les begudes per al grup. Vaig dir: “Hola. Em poses un vodka amb llima, un rom amb cola i una cervesa”.

El cambrer, però, en lloc de llima em va posar lima i li ho vaig dir: “Perdona, volia dir llima, no lima”. El xic de tirants em va mirar des de l'altra banda de la barra i, en lloc de, senzillament, canviar la beguda sense més, perquè és cert que el tema podia donar lloc a una confusió, va decidir que em podia retraure allò que considerara convenient, com la llengua que havia decidit parlar: “¿Llima? ¿En qué idioma se supone que me estás hablando?”.

Vaig contestar que estava parlant-li en valencià i que estàvem a València, per si de cas es pensava que estava a París a o Nova York treballant a una cocteleria de luxe, i finalment em va canviar la beguda, però l'incident ja em va posar de mala hòstia.

De veres hem arribat a un punt en el qual hem de donar les gràcies si no ens insulten quan, com a clients, demanen una copa en valencià?

En realitat, però, la culpa és meua: qui em mana anar a un lloc així?

divendres, 14 de febrer del 2014

Els valents



Els resultats de les eleccions autonòmiques de 2011 van deixar el parlament navarrés ben fragmentat, de forma que els 50 escons es van repartir així: 19 per a UPN, 9 per al PSN-PSOE, 8 per a Nafarroa Bai-Aralar, 7 per a Bildu, 4 per al PP i 3 per a la marca navarresa d'IU.

El PP i UPN es presentaven per separat, després d'haver trencat en 2008 un pacte que havia durat 17 anys, perquè els segons no havien donat suport a les esmenes populars als pressupostos de ZP al Congrés. La conseqüència més immediata és que la dreta espanyola i espanyolista de Navarra tornava a quedar en minoria al parlament foral (també ho va estar en 2007); i la segona, que el PP pagava el destrellat d'oposició que havia fet a ZP acusant-lo de voler trencar i vendre Navarra als bascos, justament, trencant-se ell mateix.

Un pacte ample (i una mica boig) podia haver fet que el govern navarrés tornara a l'esquerra, després de 16 anys de govern d'UPN-PP, però els socialistes navarresos van tornar al PP el favor que ells els havien fet en 2009 a Euskadi amb aquell pacte de la vergonya que suposà el govern de Patxi López i Basaigoiti, i finalment el PSN va votar a favor de la investidura de Yolanda Barcina com a presidenta de Navarra.

Governar en minoria és fotut, i durant esta legislatura Barcina s'ha dedicat bàsicament a rebre: perdent un munt de votacions al Parlament i, d'una forma més específica, amb merenga als ulls als pocs mesos d'haver estat investida presidenta. Però, a banda de rebre, la senyora Barcina també ha hagut de donar o, millor dit, tornar: en concret, els 68.000 euros que va cobrar en concepte de dietes per assistir a reunions de Caja Navarra.

En eixe moment, al socaire de l'escàndol de les dietes, l'esquerra abertzale va presentar en abril de 2013 una moció de censura contra Barcina amb la intenció de convocar noves eleccions, però el PSN es va abstindre i els vots d'UPN i PP la van tombar.

Estos últims dies, finalment, s'ha descobert un cas de corrupció que afectaria la vicepresidenta de Barcina i el PSN ha amagat amb presentar, ara sí, una moció de censura per desallotjar la dreta del govern i convocar noves eleccions que podria aprovar-se amb els vots de Bildu i la resta forces d'esquerra i abertzales de Navarra si Barcina no convoca eleccions a iniciativa pròpia. És a dir, després de tot, el PSN encara espera no haver de presentar la moció i que siga la pròpia Barcina la que dissolga el Parlament.

I mentre es resol el sainet, ha entrat en joc Elena Valenciano, candidata a les eleccions europees pel PSOE i una de les polítiques més infames que patim en l'actualitat, que ha assegurat que “El PSN no va con Bildu ni a la vuelta de la esquina”.

Independentment de com es resolga esta opera buffa navarresa, no puc evitar preguntar-me: redéu, per a quan una moció de censura contra este PSOE?

dimecres, 12 de febrer del 2014

Tres cites i una fel·lació



La setmana passada vaig tindre tres cites desastroses: la primera fou amb un home quarantí, simpàtic i atractiu, però res d'això no compensava els contra: portava joieria masculina (que és una de les meues fòbies particulars) i tenia els peus menuts i oberts en més de noranta graus, una cosa que em resulta impossible d'assumir. Li vaig pagar una cervesa i el vaig acomiadar.

La segona cita tingué lloc a Campanar, a un lloc anomenat La Taverna de la Vane (!), i el meu partenaire es presentà amb xandall i una bandolera que portava estil mariconera. Podia haver fugir en qualsevol moment, però ja que havia fet el viatge em vaig deixar convidar a dos cerveses. La cosa es posà peluda quan vaig comprovar que el paio del xandall posava els ulls en blanc a tothora (una altra cosa que també me mata) i em preguntà: “¿Has visto cómo se ha quedado Lorena, la de Gran Hermano?”. Em vaig alçar i vaig marxar.

La tercera cita tingué lloc amb un informàtic (!) de l'Horta Nord (!!) que feia dies que m'enviava fotos de la seua enorme polla (!!!).

Òbric parèntesi. D'eixes tres coses, com resulta evident, la tercera és l'única que es podria considerar un al·licient per a quedar amb ell. Tanque parèntesi.

Tot, però, jugava en contra: no era lleig, però vestia fatal, es comportava com un xiquet, anava sobreperfumat, es va demanar una infusió i, també, portava una bandolera-mariconera. Per si tot això fóra poc, que no, que no ho era, a més a més s'havia deixat unes celles de vedet de varietats.

Òbric un altre parèntesi. Un informàtic amb celles perfilades? Definitivament, el món necessita una glaciació per a extingir esta subespècie. Tanque un altre parèntesi.

En el temps que va tardar a beure's la gotada d'aigua amb herbes jo em vaig fotre dos cerveses, de forma que quan em preguntà “I ara què fem?”, vaig prendre aire i vaig contestar: “Mira, follar no, però si vols me la menges”.

I, almenys, això va fer.

dimarts, 11 de febrer del 2014

El dret a decidir (I)



Quan Catalunya va decidir que no es podria torturar bous en les places públiques (als carrers, de moment, encara sí) va haver moltíssima gent que va considerar que una decisió democràtica i legal atemptava contra la seua llibertat. “Què passa amb el meu dret a presenciar espectacles taurins a Catalunya?” vam poder escoltar i llegir als més indocumentats.

El mateix va passar quan el Govern espanyol va prohibir fumar als bars i restaurants: “Què passa amb el meu dret a fumar un cigarret mentre em faig el café a la barra del bar?”.

Per no parlar, perquè el tema dóna per a molt, d'aquells que reclamen el dret a triar la llengua en la qual s'eduquen els seus fills i han acabat fins i tot per muntar partits polítics amb eixe punt de partida.

Cal dir-ho clar: no existeix el dret a anar als bous allà on s'ha prohibit, a fumar on cadascú vulga o a fer que el teu fill desconega una de les llengües oficials d'un territori, perquè les coses no funcionen així i els drets no ens els podem inventar d'una forma tan inconsistent.

Exactament el mateix passa amb el suposat “dret a decidir” del poble de Catalunya. “Dret a decidir” què? Si són Espanya o no ho són? Si són un estat i en cas afirmatiu si eixe estat ha de ser independent? Això no és un dret, això és política i enginyeria constitucional.

És completament legítim (i fins i tot raonable des d'algun punt de vista) que Catalunya considere que li aniria millor pel seu compte i que les forces polítiques que així ho creuen no facen una altra cosa en tota la legislatura (fins i tot si deixen de fer govern o oposició, o totes dues coses alhora), però no es pot parlar de “dret a decidir” perquè, senzillament, això no existeix.

Es pot estar a favor de torturar animals en espectacles públics, de fumar a tothora i a tot arreu o d'evitar que els xiquets bascos aprenguen euskera, però no es pot dir que tens dret a assistir a corregudes de bous, a fumar als hospitals o a que el teu fill siga analfabet en una llengua.

I això hauria de ser una premissa per a continuar qualsevol debat seriós.

dimecres, 5 de febrer del 2014

Parlar a mitges






Mon pare: Últimament vaig tan liat, que fa dos setmanes que no tinc sexe amb ta mare.
Jo: Tampoc és per a tant: tinc amics que no ho fan més de dos voltes a l'any.
La iaia: Què dieu, que no vos entenc?
Mon pare: Açò no li importa, mare.
Jo: Tampoc m'importava a mi i he fet com que sí.

(...)

Mon pare: Saps quina és l'última de la teua cosina?
Jo: De quina cosina?
Mon pare: De la que vivia a l'Índia.
Jo: No em digues que l'han violada en un raval de Nova Delhi.
Mon pare: Pitjor. Té un nóvio negre i està embarassada.
Jo: I això és pitjor?
Mon pare: Per la cara que ha posat ton tio quan m'ho contava, jo diria que sí.

(...)

La iaia: Parleu en anglés, que no vos entenc?
Mon pare: Com anem a parlar en anglés, si el meu fill no sap.
Jo: Sí que sé anglés.
Mon pare: Parlem en espanyol, mare.
Jo: Estem parlant en valencià, papà.
Mon pare: És de veres.
La iaia: I per què no vos entenc si parleu en espanyol?
Mon pare: Perquè està sorda com una rella, mare.
La iaia: Jo crec que esteu parlant a mitges i només voleu que me morga.

Els meus dinars amb la iaia i mon pare els hauria de retransmetre l'MTV.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails