dimecres, 4 de juliol de 2012

Oronetes (II)



Des d'aleshores les oronetes han tornat any rere any. Sé que no són les mateixes, però m'agrada pensar que d'alguna manera les que arriben cada primavera estan emparentades amb aquelles primeres exploradores.

Les filles o les nétes de les primeres oronetes, però, no sempre han covat al mateix joquer: de vegades sí, i han reformat i ampliat el primigeni, però amb els anys el corral de la iaia s'ha convertit en una mena d'urbanització d'extraradi per a les oronetes del veïnat, amb mitja dotzena de nius.

Al llarg de tantes primaveres he perdut el compte dels exemplars adults que he tret de casa perquè s'havien colat per una finestra i no sabien eixir-se'n o dels pollets que han caigut del niu i que m'ha tocat retornar al lloc fent ús d'una escala altíssima, però també de les covades que no han anat enlloc i dels pollets que no han sobreviscut. El balanç final, però, és molt positiu i són dotzenes les oronetes que han nascut a casa.

Enguany passà una cosa que no havia passat mai: en arribar a dinar amb la iaia vaig vore com un niu havia caigut sencer al terra. És cert que de tant en tant algun tros de fang es trencava i queia, però mai un niu sencer.

Les oronetes ja portaven una setmana covant i de l'impacte els ous es van obrir i el pollets a mig fer van acabar escampats pel terra.



2 comentaris:

Clidice ha dit...

Cada any les orenetes poblen, un centenar o més, els fils del llum que travessen el meu carrer. Aquest any no n'hi ha cap, n'han vingut molt poques i no sabem perquè. Es troben a faltar.

Bb ha dit...

ostres, kin disgust!! Això que comenta Clidice ho ha escrit fa poc un home a les cartes a La Vanguardia: on són les orenetes?

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails