dimarts, 24 d’abril de 2012

El final del procés


Poques vegades he escrit tant sobre un mateix cas, però la veritat és que este procediment tenia tots els ingredients d'un telefilm: un acusat retardat, una prova d'ADN, una mare mig pirada, un pare carbonitzat i una lleugera història d'amor.

Un repàs:


Dijous i divendres vaig estar de guàrdia i em van entrar dos casos realment interessants: un atracament amb arma de foc i un cas de violència de gènere. L'atracament havia tingut lloc feia més de dos anys a un supermercat del poble, però a través de l'ADN que l'autor havia deixat dins d'uns guants de pell la policia científica havia aconseguit finalment identificar-lo, a l'estil d'un hipotètic CSI Horta Sud.

(...)

A ver, cuándo te he dicho que se te acusa de un atraco con arma de fuego... ¿qué has entendido por “arma de fuego”? ¿Un arco y unas fechas?
¿Pero estamos hablando de un calibre 38? Porque siempre que he atracado algo, lo he hecho, como mínimo, con un calibre 38. —continuà el detingut.



Le explico: el hecho de que su hijo tenga tantos antecedentes, que el modus operandi sea el mismo y que su declaración, por decirlo de forma suave, no fuera la más conveniente, no juegan a favor de la defensa del caso.
Pero es que si yo he robado una vez, no significa que haya robado siempre.
Por no hablar de la muestra de adn que apareció en los guantes que uno de los atracadores dejó tirados en el mismo supermercado y que coincide con el de su hijo.
Pero es que eso no significa nada... el adn está en el aire.



Qué poca vergüenza. Mi marido tenía que tomar tierra (!!!) a las diez y hemos tenido que retrasarlo todo porque en la cárcel se han equivocado de hora. Y además no le han quitado las esposas ni le han dejado ir al cementerio ni nada.
Lo siento mucho, señora, pero eso ya no es cosa mía.
Que no se ha muerto un perro, ¿eh? Que al que hemos enterrado era su padre.
Lo sé, señora, lo sé.
Que no era un perro, que era su padre —repetí la dona no entenc ben bé per què.



"A ver, señora, si lo he entendido bien, porque llevo todo el día de guardia y a lo mejor, con un poco de suerte, me he perdido algo. Me llama para pedirme que solicite un permiso para que su hijo, que no pudo despedirse correctamente de su padre el día de su funeral (!), pueda ir al cementerio desde la cárcel (!!) y usted, por su parte aunque todavía no sé cómo, ordenará abrir la tumba de su marido (!!!), que falleció, por cierto, en un incendio (!!!!), para que su hijo le vea la cara antes de que se descomponga (!!!!!) y así, por lo menos, conserve un buen recuerdo del que fue su padre (!!!!!!). ¿Es eso?"



Tornem al tema: divendres tenia un judici llarguíssim que vam haver de suspendre durant quasi una hora perquè la videoconferència que el jutge havia acordat per contactar amb els serveis de criminalística de Madrid no funcionava. Mentre un tècnic provava a apanyar la transmissió, i sense traure'm la toga de damunt, em vaig apropar a un jove estudiant de Dret en pràctiques que estava entre el públic i amb el qual havia intercanviat mirades gens discretes ni dissimulades durant la part del judici que sí que havíem pogut realitzar. Ens vam separar del reduït grup i vam començar a xarrar.

Doncs bé, després de tot este periple, d'un grapat d'entrevistes amb l'acusat a la presó, de dotzenes de telefonades de la mare, d'haver estudiat mil sentències sobre els requisits necessaris perquè la prova l'ADN puga ser considerada prova de càrrec i d'haver patit un crush el dia del judici, finalment ha arribat la sentència: innocent.


5 comentaris:

David ha dit...

Impresionant.

pons007 ha dit...

Si això fos una pel·lícula hauria acabat diferent

Busca qui t'ha pegat ha dit...

Gràcies pel comentari, David.

I sí, senyor Pons: una pel·li (però no un judici per corrupció) haguera tingut un final diferent...

Molding ha dit...

El juez de Camps repartiendo owneds...

Clidice ha dit...

i tanta despesa per això? ai, mareta! :(

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails