Ahir dues notícies van tornar a confirmar que la Confederació Ibèrica de Nacions és molt diferent. Diferent en general, però particularment diferent de la resta dels països que formen allò que ens envolta i que constitueix el nostre marc de convivència. O de conveniència.
I, sobretot, especialment diferent d'allò que se suposa que hauria de ser un país modern europeu.
La primera d'estes dues notícies és tràgica: la mort d'un jove de 23 anys a un poble perdut de Lleó durant les festes quan un bou d'un encierro el va envestir i l'envià contra una d'aquelles fites de formigó que indiquen el camí de Santiago, es va trencar l'estern i morí allà mateix, al carrer, amb el cor rebentat.
És lamentable que les institucions espanyoles del segle XXI promocionen amb diners públics espectacles que inclouen bous solts i descontrolats pels carrers d'un poble, ja que qui vulga arriscar la seua vida per provar a disparar els nivells d'adrenalina no ha de fer-ho amb càrrec als pressupostos municipals: que es compre una pistola i jugue a la ruleta russa o, millor encara, que demane un ensalada a Alemanya: d'esta forma la diversió està assegurada.
La segona notícia, en canvi, és còmica: s'ha hagut de suspendre la romeria-macrobotellón del Rocío perquè amb tant de retardat borratxo provant a tocar el mant de la mare de déu més horrible que ha conegut el món cristià un dels varals s'ha trencat.
Les dues notícies han acabat de la mateixa forma: amb llàgrimes. Unes per una qüestió òbvia; les altres, inexplicables, ja que eixe fervor catòlic envers una figura històrica que se suposa que fou prenyada per un colom no té sentit en un món que ja no viu en coves i en el qual la ciència pot explicar perquè plou o fins i tot modificar la seqüència genètica de les carabasses.
Vull dir, és lògic que l'home cultive un sentiment espiritual (o supersticiós) per justificar allò que no entén i per provar a trobar respostes satisfactòries a coses que no en tenen, però dedicar-se en massa a intentar tocar un tros de fusta perquè se suposa que representa la mare de déu es pot qualificar de moltes formes, però jo no trobe el component religiós per cap lloc.
Puc imaginar-me la repercussió que les imatges del Rocío han pogut tindre a països tan avançats com el nostre, quan Hamid li pregunte a Mohamed mentre prenen té amb dàtils:
- Veig que estos espanyols continuen igual de fanàtics que sempre.
- Sí, i després tenen la barra de queixar-se de les nostres mesquites.
- Amén.
- Sí, Hamid, sí: amén.
1 comentari:
Doncs si, inshallah.
Publica un comentari a l'entrada