dimarts, 8 de març de 2011

Family matters


Al llarg de la guàrdia que m'ha ocupat gran part del cap setmana m'ha vingut al cap una de les poques coses que recorde de l'escola ultracatòlica i reaccionària on em vaig educar, un axioma inqüestionable que no es cansaven mai de repetir: la família és la cèl·lula de la societat.

I si m'ha vingut al cap és pels dos casos dels quals em tocà fer-me càrrec durant la guàrdia: divendres de matí vaig assistir un xic jove que havia presentat una denúncia falsa. Segons la seua primera declaració algú li havia robat la targeta de crèdit i havia tret diners d'un caixer automàtic però la realitat era molt més divertida: ell mateix havia procedit als reintegraments per pagar uns deutes de joc, però quan la seua dona se n'adonà dels moviments del compte corrent i li demanà explicacions ell, en lloc d'admetre la veritat, per por a la dona i a la sogra, es va inventar la història del lladre imaginari.

- No te puedes hacer una idea de la mala hostia que tiene mi mujer... -provà a excusar-se davant la meua mirada de llàstima i de les befes dels agents de la Guàrdia Civil.
- ¿Y qué te ha pasado en el brazo? -preguntà un agent en vore que el portava embenat.
- Pues verás... estaba limpiando la casa y me caí por las escaleras.

Ens vam quedar tots en silenci.

- ¿Sabes que eso es lo dicen siempre las víctimas de violencia de género?

El segon cas tingué lloc durant la matinada del dissabte i l'escenari era, també, el d'una cèl·lula de la societat però, en esta ocasió, es tractava d'una agressió per part d'un pare a la seua filleta.

- Jo li explicaré què ha passat -començà el vell de 65 anys acusat de l'agressió: Estàvem la meua dona i jo a casa i ha abaixat la filla, que viu al pis de dalt, i m'ha demanat diners p'a la perruqueria.
- Però quina edat té la seua filla? -vaig preguntar.
- Eixa? Els quaranta ja no els fa... i ja està divorciada i tot, però és que no treballa...
- Al tema, cavaller, al tema.
- Sí, fill, vaig. Total, que m'ha demanat diners per anar a la perruqueria i jo li he dit “Però a on vas? Si encara no estàs p'a tintar!”, perquè la veritat és que encara no ho estava, i ella s'ha posat impertinent i he hagut de pegar-li un parell de palmades al cul p'a que es tranquilitzara.
- Redéu... -vaig sospirar- I què més?
- Què més? Ella s'ha tornat loca i m'ha arrapat la cara com si fóra un gat, que no sé com no m'ha tret un ull... I la veritat és que això ha estat tot.

Busca qui t'ha arrapat.


3 comentaris:

Filadora ha dit...

Mare meva! I a més a més, em dóna la sensació que en cap dels dos casos se n'adonen de la gravetat del fet; com si picar o rebre cops sigués part del què ens toca viure. Ufffff!

Clidice ha dit...

Ai, mare, que hi ha coses que no tenen arreglo. Hi ha gent que troben que les coses s'arreglen a cops, i tant li fa si són homes o dones, el cas és repartir estopa.

Anònim ha dit...

"La familia la inventó Jesús", ja saps que esta és la veritat indiscutible de Cuca G. Vinuesa. I Jesús també deu haver decidit repartir llenya.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails