dimecres, 28 d’abril del 2010

Nurse Jackie i United States of Tara



Donat que l'actual graella televisiva és tan penosa que seure davant la televisió en acabar de sopar pot provocar una indigestió o un atac de ràbia que obligue l'espectador a llançar el televisor per la finestra (o a fotre'l dins del forn a 280 graus), ja fa setmanes que he creat la meua pròpia programació, fent-la coincidir amb les emissions de les sèries americanes (del Nord) que més m'agraden.

Així, si el diumenge és el dia d'emissió de la meravellosa Breaking Bad als EUA, dilluns a mitja vesprada ja tinc disponible el nou episodi, descarregat il·legalment i en alta definició. De la mateixa forma, la nit de dimecres la passe amb Lost, la de dijous amb Modern Family i la vesprada de divendres en companyia de la boja The Office, que és a punt de liquidar la sisena temporada.

La meu nit favorita és, sens dubte, la del dimarts, ja que la passe en companyia femenina: amb Edie Falco a Nurse Jackie i amb la més-estupenda-cada-dia-que-passa Toni Collette a United States of Tara (UST).

Algú sense massa idea gosaria a qualificar Nurse Jackie com una mena de House en versió femenina, ja que la nostra protagonista, infermera de professió, es fot (via oral o nasal, perquè Jackie no sol posar inconvenient) qualsevol droga que tinga a mà i, com resulta fàcil pressuposar, un hospital és el lloc ideal per trobar qualsevol tipus d'estupefaent, però, a banda del fet que en Nurse Jackie els pacients sí que moren, la principal diferència entre Jackie i House és que la primera és bona i que el tractament que es dóna dels metges no és tan laudatori com a la segona i que es resumeix amb una frase de la pròpia Jackie en el primer capítol: “els metges no curen, només diagnostiquen”.

Si la companyia de Jackie s'agraeix, la de Toni Collette en UST hauria de poder pagar-se: la nostra protagonista pateix un desordre mental que li fa prendre diferents personalitats segons la situació en què es trobe: pot ser la jove i descarada T, una dona sorgida directament dels anys 50 com Alice o el camioner misogin Buck, i tot sense deixar el propi cos i, el més important, interactuant en tot moment amb la una de les famílies més disfuncionals (i alhora divertides) que la televisió americana podia retratar.







dimarts, 27 d’abril del 2010

Torbar-se gratuïtament


La pitjor notícia del cap de setmana no ha estat la ressaca dels actes guerracivilistes (caverna dixit), la cogida de Tomás a Mèxic (qui no vulga pols...), que Alícia Sánchez Camacho, eixa dona que ha patit una translocació dels llavis vaginals pels de la boca, passe el matí al mercat repartint pamflets reaccionaris en lloc de comprar encisams i bragues a un euro, o que El País regalara als seus lectors una pel·lícula de Nicolas Cage, perquè la pitjor notícia del cap de setmana la trobàvem diumenge a Público, amb el titular: El amor no existe, según las matemáticas.

L'article explicava que un professor de la Complutense madrilenya havia arribat, a partir de la teoria del control òptim, del matemàtic rus Pontryagin, i de la segona llei de la termodinàmica, a concloure que l'amor no és etern.

En un altre moment de la meua vida, més ressentit o més llibertí, haguera emmarcat la notícia, m'haguera aprés l'equació d'esta teoria i l'haguera interioritzat com una monja fa amb l'avemaria, però hui ja no, ja que tot i ser conscient que no hi ha res que dure per a sempre, em negue a pensar-hi.

En qualsevol mena de relació sentimental, un cop superada l'etapa que hem batejat amb el nom de síndrome de Bèrgam, arriba la calma -una calma tensa, si voleu- en la qual la possibilitat de ruptura ja no és omnipresent ni torturadora, però que revolta de tant en tant al cap com una idea pertorbadora i força inquietant.

Recorde que fa alguns mesos un amic que està emparellat amb la seua xica des que el conec, em preguntà com m'anava amb el meu xiquet, i li jo li vaig contestar que estupendament, però que de tant en tant no podia evitar angoixar-me per la idea de perdre'l, de despertar-me qualsevol dia i d'adonar-me'n que la relació poguera haver acabat.

Per a la meua sorpresa, l'amic que porta anys i panys amb la seua xica m'ho deixà ben clar amb una confessió tan íntima com evident:

- Però és que amb eixe temor vivim tots.

I una amiga que escoltava la conversa, afegí:

- Per descomptat que sí: jo no sé si estimaré per sempre la meua parella. O si ell m'estimarà a mi. Senzillament no hi pense.

I crec que, de la mateixa forma que tots som conscients que algun dia morirem, d'una forma o d'una altra, també sabem que les nostres relacions tenen els dies comptats però, simplement, no hi pensem, ja que si algú té la temptació de torbar-se sense necessitat només ha de pensar en els llavis d'Alícia Sánchez Camacho.


dilluns, 26 d’abril del 2010

Casuística caló


-->

Per a un advocat sense prejudicis, treballar amb gitanos no és massa diferent de fer-ho amb detinguts, imputats, acusats o processats de qualsevol altra ètnia, però sí que existeixen algunes particularitats que fan que, almenys, tindre clients gitanos siga més divertit.

Per la meua experiència, he pogut comprovar que quan els gitanos han de fer front a una declaració o a una simple compareixença al jutjat se muden en excés, de forma que les camises impossibles, les sabates amb puntes, els logos d'imitació i les joies els fan semblar més disfressats que no pas elegants i la visió continuada dels anells i de les arrecades d'or pot arribar a provocar epilèpsia.

De la mateixa forma, tal com ocorre als hospitals, són una raça gregària i així, quan un membre de la família ha de personar-se al jutjat per qualsevol incidència ho fa sempre acompanyat per familiars (fins al seté grau de consaguinitat en el millor dels casos) i del típic cosí del pare que en sap un munt de lleis perquè ha passat mitja vida empresonat i que coneix el laberíntic procediment penal millor que el propi advocat. En este sentit, han arribat a recordar-me: Tenemos tres días para presentar contra este auto recurso de reforma y subsidiario de apelación, así que no se me duerma, abogado.

Igualment, els gitanos tenen tendència a practicar el victimisme més desvergonyit i a pressuposar una conspiració internacional contra els membres de la seua raça:

- Me han detenido porque soy gitano.
- No, Antonio, la verdad es que le han detenido por conducir una furgoneta robada sin ni siquiera tener carnet de conducir.

Són beats fins la hilaritat i exagerats fins a dir prou:

- No he podido comer nada desde que esto empezó -se'm queixà un client fa unes setmanes.
- Pues ya llevamos medio año con este procedimiento, Juan, y tampoco te veo más delgado.

Els gitanos, també, volen ser innocents de qualsevol delicte que se'ls impute (també d'aquells que no se'ls imputen), fins i tot quan totes les proves evidencien i fan indiscutible la seua culpabilitat:

- Le juro por Dios y por la vida de mis hijos, y si no que me muera ahora mismo, que no tengo nada que ver con el robo.
- Pero Manuel, que había una cámara de vigilancia que lo grabó todo: se te ve entrar en la tienda, sacar la navaja, coger el dinero y salir corriendo.

I davant l'evidència només queda una solució:

- ¿Es porque soy gitano verdad?

A banda de tot això, que en realitat són trets comuns a la majoria dels clients, sí que n'hi ha un que és exclusiu dels gitanos, i és que no perden l'oportunitat de fer festa amb qualsevol excusa:

- ¿Qué tal ha ido la declaración del niño? -m'ha preguntat este matí el pare d'un client de vora 30 anys en eixir del jutjat d'una simple declaració.
- Bueno... no ha ido mal del todo, aunque el caso es grave y es pronto para... -he contestat abans de ser interromput pel pare.
- ¡Estupendo, porque hemos encargado un allipebre (llegiu, és clar, alipebre, com l'alioli madrileny) para celebrarlo y está invitado, señor abogado!
- Es un poco pronto para celebrarlo y la instrucción del caso será larga y complicada y... -i esta vegada sóc jo el que calla davant la mirada fulminant del clan Santamaría. El pare guarda tres segons de silenci, torna a somriure i conclou:
- ¿Se viene o no se viene, abogado?

Finalment, i una mica espantat per si l'allipebre acabava com una boda gitana i perquè sé que jo no superaria la prova del mocador, he al·legat que tenia feina i he continuat el meu camí.



divendres, 23 d’abril del 2010

Recordant Sant Jordi

Ara fa un any em trobava de camí a Barcelona per celebrar Sant Jordi a la parada que l'editorial (ir)responsable de la publicació de Busca qui t'ha pegat munta tots els anys al passeig de Gràcia. Recorde que estava nerviós i que no podia deixar de preguntar-me si sabia ben bé què cony estava fent, perquè una cosa és escriure els deliris i traumes personals a un bloc i una altra de ben diferent vore'ls negre sobre blanc amb una coberta acolorida i en venda al públic.

Durant tot el procés de publicació de Busca qui t'ha pegat no em podia treure del cap si estava fent el que més em convenia i si pagava la pena exposar d'una forma tan exhibicionista allò que havia començat com un diari secret i totalment públic al mateix temps.

Este dubte el vaig tindre al cap no només durant la meua estrena a la parada de LaBreu per Sant Jordi, sinó també durant la presentació de l'invent que tingué lloc, primer, a Barcelona i, mesos després, a València, en tots dos casos envoltats d'amics.

Un any després, i donat que no sóc una persona amb tendència a la reflexió assossegada sinó que em deixe portar per una sensata i pragmàtica política de fets consumats, no estic en condicions d'obtindre massa conseqüències, tret d'una que em sembla fonamental: sí que ha pagat la pena.

Enguany, per culpa de la feina (en concret, per un cas originat durant una baralla produïda a un casal faller i que acabà amb dos membres de la junta directiva a l'hospital) no em podré deixar caure per eixa ciutat que tantes alegries (i matins de ressaca) m'ha regalat graciosament, però al passeig de Gràcia, 15 podreu trobar els editors de Busca qui t'ha pegat, de forma que si algú tenia la necessitat imperiosa i irrefrenable d'agredir-me o insultar-me, ho podrà fer directament amb ells. I també podrà fer-se amb un exemplar del llibre, per descomptat.

Ara sí, feliç Sant Jordi!




dimecres, 21 d’abril del 2010

El burro i el volcà

Quan el món civilitzat comença a deixar enrere el caos provocat per un volcà en erupció, una nova tragèdia amenaça la Humanitat, però esta vegada provocada per la mà de l'home o, millor dit, d'una dona: el meu nou pentinat. 
 
Sempre m'he considerat una persona poc romancera i amb les idees clares: sóc resolutiu i no m'agrada perdre el temps amb indecisions i indeterminacions, i justament per això no arribe a entendre perquè quan la perruquera, en lloc de fer cas a les instruccions que li vaig donar, suggerí: I si en lloc de fer allò que m'has dit, faig el que m'isca de la figa? no em vaig plantar i, en canvi, li vaig deixar fer, efectivament, el que li isqué de la figa.

Òbric parèntesi. La perruquera, per descomptat, no feu ús d'eixa expressió tan ravalera. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Això, per descomptat, ha estat una llicència que m'he permés. Retanque parèntesi.

Sóc conscient de quin pentinat em para bé i sé que si me'l talle massa curt fa la impressió que tinc un cap massa gran, la qual cosa no és certa, perquè tinc un cap normal.

- Tens el monyo molt agraït, i m'agrada el corte (!) que portes, però ara que ve l'estiu podríem provar una cosa diferent -fou, ara sí, la seua proposta exacta.

I jo no sé si fou per l'ús de la paraula 'corte' o perquè l'expressió 'monyo agraït' sempre m'ha fet gràcia, però li vaig deixar fer tot el que volgué, i el resultat és que ara estic tan rapat que amb tota probabilitat porte els pèls de les celles més llargs que els del cap.

Vaig passar la resta del matí pesarós i de mal geni per culpa del nou pentinat/rasurat, perquè cada vegada que em mirava a l'espill només veia nas i orelles, fins que a hora de dinar la iaia em va consolar només com ella sap fer-ho, amb un refrany castellà pronunciat amb una barreja d'accents manxec i andalús, perquè quan la iaia parla castellà ho fa així, en una mescla de dialectes de les nacions manxega i andalusa:

- No patisques, fillet, que el burro mal esquilao, a los ocho días igualao.

I en eixe moment, vaig entendre que el refrany castellà no només es podia aplicar al meu cap, sinó també al volcà que ha paralitzat mig món: en huit dies el meu cabell estaria més llarg i, probablement, en huit dies el volcà s'haurà cansat de llançar fum i cendra.

I si no són huit dies, en seran quinze.


dimarts, 20 d’abril del 2010

Un dilluns a la caverna

He de confessar que m'agrada submergir-me en els mitjans de comunicació de la caverna més del que resulta estrictament necessari o, millor dit, més del que seria recomanable per evitar un col·lapse neuronal.

Així, darrerament passe massa temps repassant les pàgines web de dos mitjans que ja han esdevingut clàssics i que figuren al pòdium del destrellat neandertal: Libertad Digital i Hazte Oir.

Esta segona pàgina s'autodefineix com 'la web del ciudadano activo' i ofereix ferramentes per fer arribar a les institucions missatges de protesta, però únicament centrat en aspectes cavernícoles: l'oposició frontal a l'avortament (¿Llevará alguna vez el PP al Constitucional el aborto?), l'integrisme cristià més ranci i furibund (El integrismo islámico opta por la provocación en el IES Camilo José Cela o Deploran el avance del nuevo proyecto argentino de ataque al matrimonio) i l'atac indiscriminat a les llengües espanyoles no castellanes (El calvario de una niña gallega por hablar en español).

Este portal condensa a la perfecció l'espanyolisme més populista i un cristianisme agressiu gairebé medieval, el qual es resumeix a la perfecció en una de les campanyes més populars encetades des que van començar a saltar els casos massius de pederàstia a l'Església catòlica i que demana sense cap tipus de vergonya: La Iglesia Católica sufre una campaña desatada e insidiosa para laminar la liberadora influencia de su mensaje en el mundo. La persecución te incumbe, tanto si eres o no creyente. Busca qui t'ha pegat!

Libertad Digital, en canvi, no es caracteritza (només) per esta pudor beatífica i integrista, i a més de comptar amb una peculiar i delirant visió de la realitat, de tant en tant ens regala articles que obliguen el lector amb dos dits de front a preguntar-se quina substància estupefaent es foten els redactors d'esta publicació digital.

Un dels últims exemples ha tingut, curiosament, per protagonistes els prínceps d'Astúries, amb motiu de la visita que van realitzar ahir a la cadena SER i que comença amb una frase que no té preu: Los Príncipes, en su ya costumbre de visitar los medios afines al Gobierno, han acudido este lunes a la SER.

La notícia, que podria haver passat per irrellevant, ha produït un allau de comentaris de lectors indignats amb la monarquia, els qual demostren que ens trobem davant un cas patològic de paranoia clínica crònica.

Només uns exemples ben il·lustratius: “Desde el 11-M ya saben en la Corte cómo se las gasta el nuevo Frente Popular revitalizado al alimón por ETA, nazionalistas diversos y el PSOE”. Però encara hi ha més: El niño del bobon con su leti, este tio no ha trabajado nunca y además se dedica a fastidiar a media España con sus visitas a los informadores del 11m, te puedes ir tu y los tuyos, no corrijo vete ya con tu prole no quiero que vivas como un rey con mi dinero, fuera de aquí ya bobones”. I un lector que ens conta coses del seu barri: “En mi barrio cuando alguien hace alguna gilipollez, la gente le dice ¿"tu eres Borbón, o qué?”. I, finalment, un lector que condensa el missatge essencial: “Prefiero tener un Presidente de la República del Partido Popular (Aznar for President) antes que un Rey del PSOE (el de ahora o su sucesor)”.

Ben pensat, potser tenen raó i la III República és ben a prop.



dilluns, 19 d’abril del 2010

Viratge

Crec que m'he convertit en un ingenu de remat. No sé si serà per l'edat, pels danys que les nits d'excessos han causat en la meua ja fràgil massa encefàlica o perquè la relació que mantinc amb el meu xic des de fa nou mesos m'ha ablanit alguna cosa més que el coret.

Siga com siga, de tant en tant me n'adone que sobre el pessimisme vital que amb tant de gust conreava i sobre el cinisme feridor que utilitzava de cuirassa s'obrin algunes escletxes que em permeten dipositar certa confiança en la humanitat, no esperar el pitjor de la raça humana i no anhelar que d'una vegada per totes es desencadene un holocaust nuclear fulminant.

Justament per això, la setmana passada vaig jugar amb la ingènua possibilitat que els inútils i esgotats membres del Tribunal Constitucional aconseguirien una sentència (qualsevol sentència en realitat, perquè en estos moments de la pel·lícula tant me fa si és dolenta o pèssima) sobre l'Estatut català i que d'una vegada per totes el maleït text desapareixeria de les nostres vides per a no tornar a sentir-ne parlar mai més.

La realitat, però, s'ha demostrat tossuda, gairebé tant com els magistrats del Constitucional, i tots aquells que per un moment -només per un moment!- vam pensar que després de gairebé quatre anys voríem la llum al final d'este túnel tan fosc ens hem ensopegat novament amb el mur de les majories que populars i socialistes fan servir per nomenar els jutges més incompetents i sectaris per als principals òrgans judicials de la Confederació Ibèrica de Nacions.

En contra del que es podria pensar, però, este nou ajornament sine die del pronunciament sobre la constitucionalitat o no d'un text tan infame no ha afectat el meu nou i renovat optimisme, sinó que m'ha fet vore clarament qui és el responsable d'este viratge vital: té una mirada enginyosa i un somriure ben bonic.



divendres, 16 d’abril del 2010

Quan una cosa no funciona...

Hi ha determinades col·lectivitats humanes que no em generen cap mena de confiança: aquells que foten llet condensada al café, les dones que combinen sabates i bolso del mateix color, els asiàtics (en general) o aquells que diuen que tots els polítics són iguals o que asseguren que passen de la política i que indefectiblement acaben per votar la dreta i per apuntar-se a una falla.

Tampoc em fie un pèl d'aquells que són erigits per part dels mitjans de comunicació i determinats grups de pressió en tòtems i ídols de masses, sense que puga qüestionar-se la seua tasca, com ara Adolfo Suárez i la Senyora Transició Espanyola, Almodóvar, Gabilondo, el Papa o Pocoyó.

Per això, el que li puga passar al jutge-tòtem Garzón em resulta prou indiferent, perquè es tracta d'un jutge que s'ha dedicat a actuar a colp de titular periodístic, amb una pràctica judicial més que discutible i que ha estat beatificat per part de l'esquerra espanyola benpensant, sense que es permeta qüestionar si és possible que siga veritablement responsable d'alguna de les causes que té obertes ara mateix. Només d'alguna.

De tot l'assumpte Garzón no em preocupa, doncs, que el jutge puga ser apartat de la carrera judicial (ja serà convenientment indultat pel Govern, tal com va ocórrer amb Gómez de Liaño per part del PP en l'any 2000), sinó el fet que grupuscles com Falange o Manos Limpias puguen ser considerats actors d'un Estat de Dret amb totes les de la llei, com si es tractara de l'Associació Filatèlica Murciana o dels Amics del Cavall, perquè -i respecte a això no és admissible cap mena de discussió- no és el mateix.

I no tenen la mateixa legitimitat la Falange i la Federació d'Amics dels Peixos d'Aquari perquè en un estat normal (per no parlar d'un estat que ha passat quaranta anys sota una dictadura) els primers no hi tenen cabuda, ja que no totes les idees han de ser respectades, i molt menys aquelles que atempten descaradament contra els valors democràtics: de la mateixa forma que no es permet actuar en Dret els grups racistes, no s'hauria de legitimar l'existència de grups que fan apologia dels valors totalitaris.

Però, malauradament, es fa, i per això i perquè el sistema democràtic de partits de mi querida España, esta España mía, esta España nuestra s'ha revelat tan inútil i ineficaç que qualsevol grup feixista és capaç de burlar-se'n sense mirament, he arribat a la conclusió que la única solució passa per instaurar un sistema de terror basat en dos pilars: el despotisme il·lustrat i el sufragi censatari.

Se van a cagar.



dimecres, 14 d’abril del 2010

Que lladren en llatí!

De tant en tant el nacionalisme valencià més beat (que també en tenim) demana que l'Església respecte i promoga l'ús del valencià en les seues manifestacions públiques i en eixe sentit em trobe al Pica'm amb un article de Fernando Villalonga publicat originàriament al Levante en el qual, sota el format de carta oberta a un tal monsenyor Ravasi i al qual es tracta d'Excelencia Reverendísima (busca qui t'ha pegat!), l'autor fa una mena de resum del menyspreu que la jerarquia eclesiàstica valenciana ha practicat envers la llengua pròpia d'este País de paella, d'orxata i de fartons i que acaba amb una mena de lleuger advertiment: “Yo coincidiré en Montserrat los próximos 24 y 25 de abril con el cardenal Tarsizio Bertone y si tengo ocasión le contaré mi impresión sobre la Iglesia valenciana”.

El que Villalonga amenaça amb comentar a Bertone és que al nostre País la seua església ignora l'existència del valencià en la pràctica del culte i en la publicació dels textos religiosos, com si fóra ja no dic el principal sinó un dels problemes que l'actual Església catòlica i els mateixos valencians, independentment de si creiem o no en algun ídol o divinitat, tenim pendent de resoldre.

Personalment estic a favor de la normalització de l'ús del valencià en qualsevol àmbit, però no em preocupa, ni de lluny, quina és la llengua que els capellans i bisbes utilitzen per fer misses ni homilies ni, molt menys, per recordar els seus fidels que l'avortament és un pecat, que el matrimoni és un sagrament que només poden contraure un home i una dona, que el Papa és infal·lible (o era inefable?) i que un colom és capaç de prenyar una verge sense trencar-li l'himen.

Per mi com si volen fer-ho en castellà, en turc o, millor encara, en llatí, ja que així als fidels els resultarà encara més complicat entendre les barbaritats que des dels púlpits amollen cada diumenge i festes de guardar.

Si jo tinguera l'oportunitat de Villalonga de coincidir “en Montserrat los próximos 24 y 25 de abril con el cardenal Tarsizio Bertone” no perdria ni un segon en contar-li “mi impresión sobre la Iglesia valenciana” ni en demanar-li bíblies i pamflets reaccionaris en valencià i li exigiria explicacions sobre els casos d'abusos a menors protagonitzats per capellans i bisbes arreu del món i, sobretot, per les seues darreres paraules sobre el tema: Muchos psicólogos y muchos psiquiatras han demostrado que no hay relación entre celibato y pedofilia, pero muchos otros han demostrado, me han dicho recientemente, que hay relación entre homosexualidad y pedofilia”.

Tal qual.

I és que des del meu punt de vista no suposa cap avanç en la normalització lingüística d'este pobre País que un rector lladre eixe destrellat, posem per cas, a la suecana parròquia de la mare de Déu de Fàtima.

I si ho fan, que almenys siga en llatí.



dimarts, 13 d’abril del 2010

¡Es de ser inútiles!



Aquells que, d'una forma completament irresponsable, hagen decidit passar estes últimes setmanes analitzant, tot i que siga superficialment, l'actualitat informativa hauran arribat a la inevitable conclusió que la classe dirigent espanyola està formada en la pràctica totalitat per uns complets inútils i incompetents, i que ni tres avions ben plens i accidentats a la polonesa servirien per regenerar la vida pública de la Confederació Ibèrica de Nacions.

Esta és la única forma d'entendre com és possible que els socialistes valencians no només siguen incapaços de rendibilitzar la corrupció prêt-à-porter del Govern valencià, sinó que per si fóra poc es vegen esguitats per l'obsessió de Rita Barbaritat d'enderrocar El Cabanyal i de vore com el s'intuïa candidat a l'alcaldia de València és escridassat al carrer per aquells que s'oposen a la destrucció del barri mariner per culpa dels excessos de la Policia Nacional a l'hora de dissoldre les pacífiques concentracions veïnals.

¡Es de ser inútiles!

De la mateixa forma, resulta decebedor (i alhora una mica esperançador) comprovar com les forces vives de l'España Auténtica són tan incompetents que en les seues maniobres per no permetre cap avanç i per deixar les coses tal com estan ni es molesten a fer les coses bé quan es tracta de tancar un diari escrit en basc o per liquidar la carrera de l'únic jutge que ha gosat a enjudiciar la dictadura franquista, ja que en el primer cas l'Audiència Nacional ha anul·lat la vergonyosa sentència que permetia el segrest d'Egunkaria i en el segon el jutge/cometa fugaç Garzón no fa més que amuntegar recolzaments i adhesions de suport entre particulars i personalitats.

De nou: ¡Es de ser inútiles!

Malauradament, les males notícies no acaben ací, ja que si encara quedava algun incaut capaç de dipositar alguna confiança en els socialistes valencians o en la regeneració democràtica del franquisme espanyol i s'ha atrevit a connectar la televisió per presenciar l'estrena del programa de Cuatro Uau!, presentat per Santi Millán, haurà arribat a la conclusió que ni tan sols el late night televisiu ens servirà per evadir-nos de la incompetència general que ens envolta.

En un país normal caldria prohibir al responsable de l'elecció de Millán tornar a treballar en televisió perquè el flac no només estava forçat i artificial, sinó que es dedicà a fer un paper de macho idiota durant tota l'estona que Pilar Rubio l'acompanyà al plató.

Òbric parèntesi. Tan conscients són a Cuatro de la merda que suposa la seua programació que hagueren de convidar per a l'estrena del programa la presentadora d'una altra cadena que mai ha treballat per a ells? Tanque parèntesi.

Les suposades bromes i gràcies de Millán en presència de Rubio provocaven vergonya aliena i, tot i ser un gènere amb el qual no compartisc massa coses, suposava un atemptat a l'honra i a la dignitat de l'home heterosexual ibèric.

Al remat ho aconseguiran: deixarem d'interessar-nos per l'actualitat i per la televisió i ens posarem a llegir llibres.

Ells s'ho han buscat.




divendres, 9 d’abril del 2010

Perles

No sé què m'ha deixat més trasbalsat, si les declaracions d'Aguirre afirmant que 'Yo destapé el Gürtel' a l'estil 'Yo creé el cielo y la tierra' o el fet que cada cop que telefone l'últim client que m'ha entrat del torn d'ofici em toque empassar-me sencereta una cançó de Los Caños. 
 
O és que potser ja tinc el cervell completament fos per culpa de l'orgia informativa que esta setmana ens ha regalat l'ànim destructiu de Rita Barbaritat, el processament judicial contra Garzón i, sobretot, l'alçament de la segona part del sumari-tsunami del cas Gürtel.

Òbric parèntesi freak. Este cas de corrupció ha aconseguit que La Perla més famosa deixe de ser l'estació de la Iniciativa Dharma descoberta per Nikki i Paulo a l'illa de Lost en favor de 'la hija puta de La Perla', també coneguda com Milagrosa Martínez, ecs!Consellera de Turisme i actualment Presidenta de Les Corts valencianes i posseïdora d'un rellotge regalat per El Bigotes valorat en quatre mensualitats del salari mínim interprofessional. Tanque parèntesi freak.

Així doncs, per evitar que el tsunami del cas Gürtel s'emporte per davant les quatre neurones que em queden vives, este cap de setmana pense dedicar-lo a la contemplació, a evitar la temptació de llegir qualsevol diari, a prendre el sol, a passar hores al llit amb el meu xic, a passejar per la platja, a insistir en la lectura de Pura anarquía, de Woody Allen, i a barallar la possibilitat d'afiliar-me al Partit Popular.


dijous, 8 d’abril del 2010

El sumari-tsunami dels valencians

Entenc que els valencians som els únics responsables de tindre els polítics que tenim, ja que som els que els hem votat (pluralis auctoris) una vegada darrere l'altra i els hem posat a governar el nostre país, les nostres ciutats i, fins i tot, les nostres comunitats de veïns.

Som els valencians, doncs, els que hem d'assumir -amb la dignitat que ens puga quedar- que els nostres governants protagonitzen les notícies més vergonyoses que l'alçament del sumari-tsunami Gürtel ha traslladat a les portades de la premsa: indicis més que raonables de finançament irregular, vulneració de les més elementals regles de contractació pública, una sèrie de regals nadalencs més pròpia d'un rei mag de Gucci que d'un paio que porta per malnom El Bigotes i, com ja va ocórrer quan tinguérem accés a la primera part del sumari-tsunami, unes converses entre els nostres representants i els mafiosos que no només evidencien el mamoneig que existia entre uns i els altres, sinó que demostren fins a quin punt de misèria poden arribar els màxims representants de l'autogovern valencià, en concret la Presidenta de les Corts, a la qual el senyor del bigotis es referia com 'la hija de puta de La Perla' i a la qual obsequià amb un rellotge de 2.400 euros.

Tot este vergonyós espectacle, com deia, és responsabilitat exclusiva dels valencians, els quals tenim la possibilitat (i l'obligació moral) de fer fora els corruptes de les nostres institucions o de tornar a votar-los per vore si a més de continuar estafant-nos arriben a l'extrem de pixar-nos a sobre, que seria la única vexació que els falta per fer-nos.

El que resulta més humiliant encara és que els valencians ja no només hem de fer-nos càrrec dels casos de corrupció dels nostres polítics, sinó que hem d'assumir -amb una normalitat insultant- que ens toque també pagar la corrupció dels altres, perquè si fa uns dies me mostrava convençut que Matas, SL es faria càrrec de la milionària fiança exigida pel jutge per evitar la presó provisional, mai de la vida haguera pogut imaginar que seria una caixa d'estalvis valenciana la que acabaria per pagar la milionada.

Ara sí, i després de tot això, els valencians només hem d'esperar que Camps es traga la tita i ens pixe les sabates.



dimecres, 7 d’abril del 2010

Orgia informativa

Els valencians ens haguérem acontentat si l'actualitat informativa del primer dimarts després de la llarga Pasqua ens haguera deixat només la imatge d'un franco eqüestre enlairat al centre de la ciutat (impressionants i delirants els comentaris dels lectors al respecte a Libertad Digital), però sembla que el dia d'ahir tenia unes altres intencions, i pocs minuts després de vore com la imatge del dictador embolicada en un llençol blanc desapareixia de la Capitania de l'Exèrcit, esclatava una orgia informativa sense precedents.

Així, de bon de matí, Rita Barbaritat sorprenia propis i estranys i enviava les màquines al barri del Cabanyal per iniciar uns enderrocs de dubtosa legalitat que ens han ofert imatges tan vintage com la del dictador volador: la revolta dels veïns, les càrregues de la policia i les agressions als càrrecs públics democràtics, com ara a Mònica Oltra.

Òbric parèntesi. Algú hauria de recordar als membres de la policia que no està gens ben vist agredir les persones que porten ulleres. Tanque parèntesi.

I per si tot això fóra poc, a mig matí finalment teníem accés als 50.000 fulls del sumari Gürtel que encara continuaven sota secret judicial, de forma que ja fou impossible continuar treballant, ja que cada cinc minuts els diaris publicaven noves informacions relatives a un cas de corrupció generalitzada del Partit Popular, la qual tenia la seua manifestació més freak, com no podia ser d'una altra forma, a casa nostra, ja que a més dels indicis de finançament irregular dels populars valencians (i també madrilenys), coneixíem una nova llista nadalenca de regals de prêt-à-porter per part de la trama corrupta a les principals figures i institucions polítiques valencianes i que no només afectava Camps i Ric Costa, sinó també, i entre molts altres, la dona, els fills, els pares i els sogres del Molt ecs!Honorable i també els consellers Cotino, Font de Mora i Milagrosa Martínez, a dia de hui Presidenta de la Corts Valencianes.

Si els valencians hem hagut d'esperar 35 anys per retirar la imatge de Franco de la ciutat, no vull ni imaginar-me quant de temps necessitarem per desfer-nos de les rites, els camps, els cotinos i les milagroses que ens roben, ens insulten i els malgovernen, ja que, i a la vista de les darreres enquestes, 35 anys em semblen pocs.



Imatges d'EFE, de Xaume Olleros i d'una campanya de Loewe.



dimarts, 6 d’abril del 2010

Doble moral

De tots els elements que envolten els casos de pederàstia que assetgen l'Església catòlica hi ha un que resulta, sense cap mena de dubte, el més greu: la doble moral d'aquells que es permeten condemnar al foc etern aquells que no ens empassem allò que ens diuen i alhora deixen caure la mà per sota dels llençols del llit d'un xiquet; la doble moral dels mateixos que es permeten el luxe de dir-nos com hem de viure i que pretenen controlar la vida de la societat i que al mateix temps saliven davant la imatge d'un xiquet en calçotets; la doble moral dels que exigeixen que a les escoles públiques s'impartisca la religió i alhora no poden tindre les mans quietes quan es queden sols amb un xiquet al bell mig de la foscor d'un confessionari; la doble moral, en definitiva, d'aquells que s'autoproclamen defensors i guardians absoluts i exclusius d'allò que es pot fer i d'allò que no es pot fer, al mateix temps que s'han dedicat a soterrar els casos d'abusos que han pogut conéixer.

A esta doble moral catòlica, cal sumar com a elements d'indignitat afegida el fet que els abusos han estat generalitzats i que afecten la pràctica totalitat de països en els quals l'Església romana es troba arrelada, que la tècnica de defensa triada pel Vaticà consisteix a denunciar una campanya internacional laïcista i anticlerical i a prendre'ns per imbècils quan ens diuen que de tots els casos d'abusos a menors, els practicats per religiosos suposen només un percentatge mínim en relació al total.

I encara gràcies.



dijous, 1 d’abril del 2010

Matas SL: Pasqua i conya marinera

Mentre faig la maleta per passar estes vacances a La Marina, una Pasqua marinera, doncs, en companyia del meu xic i dels seus amics, no puc deixar de pensar quina serà la forma triada per Jaume Matas i senyora per celebrar el calvari, la mort i la resurrecció de Jesucrist, ja que el matrimoni Matas-Areal (Societat Limitada) viu estos dies el seu particular Via Crucis judicial, però tot indica que, en contra de l'experiència de Crist que ens conta el Nou Testament, per a l'ecs!President balear i ecs!ministre d'Aznar no hi haurà resurrecció de la carn.

Així, si la catorzena estació del Camí a la Creu del fill de déu resa que Jesús és col·locat al sepulcre, Matas, SL compta amb pocs dies per decidir si farà front o no a la fiança de tres milions d'euros que el jutge instructor ha fixat per evitar que ingresse a presó. I estic convençut que, d'una forma o d'una altra, hi farà front, i per tant l'enèsima estació del calvari balear seria Matas amolla la pasta.

El cas de corrupció que afecta Matas, SL no és només sorprenent perquè afecta un d'aquells prohoms conservadors que ens volien fer creure que la dreta era immune a la corrupció, sinó perquè el merder en el qual es troba involucrat no només ha llançat per terra tota la seua gestió a les Illes (i l'elefantíaca dimensió del qual gairebé ningú sospitava fa només un parell d'anys), sinó perquè, com cada cas de corrupció que es coneix a casa nostra, compta amb una sèrie d'elements de freakisme i de bizarrisme, que atorguen a la corrupció catalana, valenciana i balear una pàtina especial de luxe i misèria intel·lectual.

La interlocutòria dictada pel jutge instructor ha obligat a posar més cometes al titulars dels diaris que si d'unes declaracions de Belén Esteban es tractara (menció especial mereix allò de 'ha venido a burlarse de los simples mortales') i tot plegat, i quan dic tot plegat em referisc no només a la dotzena de delictes que se li imputen a l'ecs!President illenc (¡y subiendo!, perquè fa uns dies només n'eren nou), sinó també a les sospites contundents de finançament il·legal dels populars a les Illes, no és una qüestió que hom puga prendre's com una conya marinera.

Però clar, quan te n'assabentes que el fiscal del cas sosté que Matas, SL va rebre un quart de milió d'euros en concepte de suborn per part de José Luis Moreno a canvi d'adjudicacions a la televisió autonòmica i que Mariano Rajoy diu que 'le deseo lo mejor' ja no te'n queda una altra que agafar-t'ho com toca: com si fóra una puta conya.





LinkWithin

Related Posts with Thumbnails